Oxirrinc, l’actual El-Bahnasa (província de Mínia, Egipte), és un gran jaciment arqueològic situat a uns 190 km al sud de la ciutat del Caire i a la riba esquerra del Bahr Yussef, braç del Nil que desemboca actualment a l’oasi del Fayum.
Les ruïnes d’Oxirrinc van ser descobertes i identificades per Vivant Denon, un dels savis francesos que van acompanyar Napoleó Bonapart a la seva campanya d’Egipte (1799-1802). Les primeres excavacions van ser fetes a partir del 1897 pels anglesos Bernard P. Grenfell i Arthur S. Hunt, atrets per la notícia de la gran quantitat de papirs que s’hi trobaven: les seves excavacions van proporcionar, en efecte, milers i milers de papirs, majoritàriament escrits en grec i datats de l’època romana, que encara avui dia estan sent estudiats per l’Egypt Exploration Society i es conserven a l’Ashmolean Museum d’Oxford. Posteriorment, també van treballar a Oxirrinc diverses missions dirigides per italians i anglesos, fins als anys trenta, en què es van interrompre les excavacions oficials durant uns cinquanta anys. Això, però, no va significar la interrupció de l’activitat al jaciment arqueològic de Bahnasa, ja que nombrosos excavadors clandestins i buscadors de tresors hi van estar furgant. Durant aquests anys, moltes antiguitats oxirrinquites han anat a parar a col·leccions privades i a museus públics. Actualment el museu que probablement posseeix més antiguitats provinents d’Oxirrinc és el de Leiden (Holanda).
L’any 1982 el Servei d’Antiguitats d’Egipte va tenir la notícia de què excavadors clandestins estaven buidant una important tomba a El-Bahnasa. La seva intervenció va aturar el saqueig i va ser l’inici de les excavacions oficials en una gran necròpolis amb tombes de les èpoques saïta, grecoromana i cristiana. L’envergadura de les descobertes va comportar que l’any 1992 el Servei d’Antiguitats busqués un col·laborador europeu per tal de prosseguir els treballs. L’elegit va ser la Universitat de Barcelona.
