Context Històric i evolució de la ciutat

Les diverses fases d’ocupació constatades a la ciutat reflecteixen com aquestes han transformat l’estructura urbana i organitzativa de l’urbs. Així, les excavacions han confirmat com la ciutat evoluciona des d’una ciutat orgànica en els seus primers moments l’estil de la ciutats egípcies a una de tipus ortogonal ja en el període grecoromà dinamitzades per les polítiques de dominació grega i romana, i finalment, en l’actualitat ens trobem amb l’abandó de l’antiga ciutat d’època grecoromana que es fusiona en les proximitats del riu Bahr Yussef amb la ciutat actual de disposició semi-orgànica i que a poc a poc va tancant i ocupant el jaciment actual.

Els treballs d’investigació desenvolupats fins a la data, han aportat noves dades tant sobre qui van ser els habitants d’aquesta ciutat, els seus temples, la seva vida quotidiana, creences religioses o les seves relacions comercials, com sobre la seva evolució urbanística en diferents moments històrics, des de la seva fundació fins al dia d’avui.

Oxirrinc és un viu exemple d’adaptació constant als temps i als diferents enfocaments de pensament i plantejament organitzatiu social, reflectint-els canvis socials i polític-religiosos en canvis urbanístics com si d’un ésser viu es tractés i que aquí veurem cronològicament.

L’evolución de la ciutat d’Oxirrinc

Hi ha diferents termes per designar en egipci les diverses poblacions i les seves característiques; DMI, mHyt, niwt o ḥwt. Així el terme niwt s’interpreta per l’Imperi Nou com a ciutat, ja en l’Imperi Mitjà sembla designar centres urbans com Menphis i Thebas. Pel contrari altres termes com DMI semblen correspondre a poble, mentre que ḥwt té un sentit més d’estat, encara que no entrarem aquí en debats etimològics.

Així a Egipte trobem diferents tipus d’assentaments urbans, ja siguin assentaments especialitzats de valor agrícola, ciutats de les piràmides, ciutats dels treballadors o assentaments de tipus fortaleses i ciutats associades a la vida d’un temple.

Tant les fonts literàries com les arqueològiques ens han aportat sobre la ciutat d’Oxirrinc gran quantitat de dades sobre una ciutat monumental i per conèixer clarament el procés evolutiu de la mateixa és millor exposar cronològicament a partir dels diferents estudis i publicacions de les que aquí només ressenyarem algunes per la seva importància o per reunir aspectes o revisions sobre aspectes que les intervencions actuals de la ciutat no investiguen o no aprofundeixen per estudiar altres zones de la ciutat. En aquest sentit l’obra Oxyrhynchus. L’obra A city and its Texts de Parson és bàsica per iniciar-se en l’estudi de la ciutat d’Oxirrinc i la seva complexitat evolutiva per la gran quantitat d’informació aportada. Destaca també l’obra La ciutat del peix elefant. La vida dels grecs en l’Antic Egipte., Ja que permet a través de l’estudi dels papirs d’Oxirrinc conèixer aspectes sobre la vida de la ciutat, els seus carrers, el comerç, la religió i és un bon llibre per poder extreure informació sobre el període romà de la ciutat, principalment del segle III dC

A nivell arqueològic la Missió ha realitzat gran nombre de publicacions que aquí no citem per la gran quantitat de les mateixes però que es poden trobar a l’apartat de Publicacions i tan sols citarem algunes d’elles que puguin ser interessants per remarcar algun aspecte que sigui destacable en cada moment.

 

La ciuTAT en el perÍodo Saíta I la Dominació Persa

La història d’Egipte durant aquest període va ser de gran importància, ja no només per la volta de l’apogeu egipci sinó perquè a més aquest va ser impulsat per faraons indígenes, sent així l’última època d’esplendor amb sobirans egipcis.

Després de la fi de l’Imperi Assiri es restableixen els contactes comercials amb els fenicis i Tir, així com amb els grecs, produint-se en el regnat de Psamètic I la fundació de la factoria de Naucratis, al Delta i pròxima a Sais, capital ara d’Egipte . El desenvolupament de les relacions econòmiques, polítiques i culturals entre Egipte i les ciutats gregues i l’Àsia Menor és el resultat clar de la presència de nombrosos immigrants procedents d’aquestes terres al país dels faraons. És evident com apunta Manning (2009) que el renaixement Saíta suposa una transformació d’Egipte i del marc de la Mediterrània, sobretot pel que fa als esdeveniments posteriors amb els grecs, la seva relació i dependència.

A partir d’aquest moment les relacions comercials van facilitar l’arribada a terres egípcies de matèries primeres, fonamentalment metall, a través de fenicis i grecs.

En aquest marc d’apogeu i auge comercial la ciutat d’Oxirrinc apareix per primera vegada esmentada en les fonts com Per-Medjed i comença a tenir importància a partir de la Dinastia XXVI, el que evidentment no treu que hi hagués alguna fundació prèvia, de la qual no es té constància.

De la ciutat poques dades es tenen, ja que principalment el que queden són restes de l’ocupació grecoromana, però a la necròpolis de la ciutat situada a l’oest de la mateixa trobem les primeres tombes del període Saita, amb grans tombes monumentals construïdes amb grans blocs , que van des del segle VII al VI aC, destaca especialment la tomba 1 destinada al sacerdot Heret, en la qual podem trobar el seu sarcòfag i càmera principal més altres cambres secundàries.

Els treballs realitzats en els últims anys han permès a la Necròpolis Alta conèixer amb detall aquest tipus d’enterraments saítas. L’excavació de la tomba 1 han documentat el sistema constructiu, que consisteix en una tomba complexa, de blocs de pedra blanca treballats amb detall i càmeres cobertes amb voltes de canó. És per tant una tomba familiar en què s’enterraven sarcòfags antropomorfs amb inscripcions jeroglífiques. També tenim altres tombes importants com la 13 i la 14, sent aquesta última la major trobada fins ara, totes elles estudiades per la Dra. Castellano.

 

 

La ciutat en Època grega

Als 20 anys arriba al poder Alejandro III de Macedònia al 336 a.C., qui es va proposar assegurar les fronteres i fer una sèrie de campanyes de conquesta. Així en el 332 a.C. presento batalla a Darío III, qui va ser parcialment enderrocat. Tom Memfis i va ser rebut com un alliberador. Alejandro va afavorir la religió local, va ser coronat com a faraó a Memfis i va fundar Alexandria a l’illa de Fars, convertint-la en el principal port comercial del país.

Després de la seva mort en 323 a.C. es produeixen una sèrie de lluites intestines pel domini de les satrapies, quedant Egipte per Ptolemeu, fill de Llac.

Finalment després de les diferents lluites i repartiments Ptolomeu es proclama rei d’Egipte en el 305 a.C., com Ptolomeu I Sòter. Aquest es va dedicar des dels seus inicis a reorganitzar Egipte, va restaurar nombrosos monuments i temples que havien estat danyats pels perses, utilitzant per a això de forma legal els noms dels faraons.

D’acord a la filosofia d’Alejandro va afavorir l’acostament entre indígenes i grecomacedonios, com s’aprecia en el sincretisme de Serapis, unió Osiris-Apis per a la devoció de grecs i egipcis, així com la justificació del seu llinatge. Aquest va fundar la biblioteca i el Museu d’Alexandria i durant aquesta època Egipte va ser una de les grans potències mundials a nivell econòmic, basat en el sistema tributari i comercial.

En la fase macedònica i ptolemaica és evident que molts assentaments van ser de nova creació, però altres ja existien i tan sols va suposar per a aquests una remodelació a la ciutat que d’alguna manera reflectia un canvi d’estil de vida. A causa de la manca d’anàlisi de l’urbanisme del país i dels models urbans que es van estendre durant aquest període aquesta inevitablement subjecte a un alt grau de generalització per la manca de coneixements aportats per les investigacions arqueològiques.

Els estudis que s’han fet a nivell general sobre l’urbanisme grec a l’Antiguitat són abundants encara que no aborden de manera directa el problema de l’urbanisme grec dins i fora de la pròpia Grècia sinó que tan sols el tracten de manera tangencial.

Per començar a comprendre l’urbanisme i la seva evolució en època grega i l’urbanisme de Oxirrinc en particular hem de començar per l’estudi de l’obra Novel·la and Greek Town-Architecture era per a molts fonamental per a l’estudi de l’urbanisme grec, així com l’obra Urbanística d’ les grans ciutats del Món Antic que és la gran obra de referència en espanyol, encara que avui dia ja han aparegut moltes altres

publicacions de gran interès. No hem d’oblidar altres obres com L’Urbnistica delle città greche, Ancient Town-planning, o l’Urbanisme dans la Grèce antique entre molts altres de gran interès com una obra recent anomenada The Space of the City in Graeco-roman Egypt Image and Reality on es tracten en concret aspectes específics de la ciutat d’Oxirrinc.

En zones i ciutats similars de la mateixa època com pugui ser del Fayum i les ciutats que la integren, Karanis, Baquias, Dionísies, Soknopias o Tebtunis s’aprecia com les polítiques de Ptolomeu I de creació urbana ex nihilo per tot el territori per una clara intenció de creixement agrícola.

El desenvolupament de les poleis gregues durant aquest període requereix un estudi peculiar i atípic ja que aquestes noves ciutats han d’enquadrar en un fenomenologia i realitat particular del propi país del Nil marcat per la convivència dels grups de l’elit greco-macedònia i la població indígena egípcia que no volien perdre la seva tradició i cultures, a més tenint en compte la pròpia transformació que es produeix a Grècia a partir del segle IV aC amb la monarquia i que també influirà decisivament en l’estat ptolemaic d’Egipte. Aquesta nova concepció de ciutat és estudiada amb detall per Bietak.

Durant aquest període el control ferri dels estrategs com governadors dels nomos marca clarament la definició de metropoli i no de polei per a la ciutat d’Oxirrinc des d’un punt de vista polític-institucional, tot i que des de la resta d’aspectes com a tal es comportava com una veritable ciutat doncs va ser en aquest període un centre econòmic, religiós i administratiu que controlava la resta del territori format per petits llogarets circumdants.

Aquestes noves configuracions politicoadministratives van canviar radicalment la ciutat, al definir-se una nova realitat política social i administrativa provoca una nova realitat urbana i estructural de la ciutat de Oxirrinc, ja que sota aquesta premissa els nuclis urbans són centres difusors de la cultura grega, on la vida urbana és la màxima expressió dels ideals grecs.

Durant aquest període la ciutat es configurava també per influència de les ordres que van poder haver estat donades per Ptolemeu fa a l’organització de les ciutats al model alexandrí que per al cas d’Oxirrinc ser realitza al voltant d’un eix nord-sud configurat pel carrer major i dos carrers menors que la creuaven, el carrer ampla del nord i el carrer ampla del sud i que a dia d’avui s’aprecia clarament en la tofografía aèria del satélite.Del tipus de construccions amb prou feines tenim dades més que dels paral·lels d’altres excavacions dutes a terme en al Delta, al Sinaí, o Tebtunis i que pertanyen a aquest període ens aporten informació de com poden ser les cases de la ciutat d’Oxirrinc a falta d’excavacions més exhaustives en el nucli urbà de la ciutat però que segur aporten dades no només del tramat urbà d’època grecoromana com la fase més evident, sinó també de les fase de fundació prèvia Saíta i que respondria a un plantejament orgànic de la ciutat previ al ortogonal sucesor.Los dades aportades per la necròpolis en aquesta època ens parlen de tombes fetes en pedra tot i que de pitjor factura i de menor grandària en els blocs, tot i que estructuralment a imitació de les tombes saítas. Exemple d’això és la tomba 3.A uns 1,5 km en direcció a l’oest arribem a una petita elevació del terreny on trobem un petit temple totalment desmantellat a l’exterior, dedicat a Osiris, quedant només la seva part subterrània, el temple de Perkhef , ja conegut en època Saíta.El temple està format per galeries excavades a la roca, a les que s’accedeix per una porta principal però que compta amb dos més laterals. Dins podem trobar un Osiris de 3 metres d’altura i dues galeries on es realitzaven rituals en els nínxols trobats, consistents en el soterrament anual d’una estatueta de fang d’Osiris. A sobre de cada nínxol hem inscripcions que ens indiquen quan es van realitzar els rituals, sent aquests des del regnat de Ptolemeu VI Filométor fins Cleopatra III.Al aquest podem destacar un altre element de gran importància per a la ciutat com és la porta monumental de cronologia Ptolemaica, reaprofitada posteriorment per la mesquita Zain al-Abidin, com a part de les seves muros.Desde la porta monumental part del carrer llarga que creua tota la ciutat d’est a oest, creuant-se en el seu camí amb el Tetrápilo, a prop del que va haver d’estar el temple de Tueris .En direcció nord i des del Tetrápilo s’arriba al Hipòdrom situat al nord de la ciutat, previ pas del Nilómetro i el temple de Némesis.

 

La ciutat en el perìode romà

Els estudis dels diferents papirs entre ells principalment els Papirs d’Oxirrinc ens permeten conèixer la ciutat de oxirrinco amb gran detall i observem com durant els segle II al IV d. C. es dóna una fase intensa de construccions a la ciutat, testificada a dia d’avui també gràcies a les excavacions, situació que contrasta clarament amb altres àrees de l’Imperi que estaven ja en època de crisi.

La divisió de la ciutat en amphoda es testifica per primera vegada a Egipte al 14 a.C. a Oxirrinc (P. Oxy, IV 711) el que suggereix que va ser una imposició romana que modifica clarament des d’un aspecte administratiu i social a poc a poc la ciutat.

Sota la dominació romana ja al segle I l’estat egipci va patir un altre nou canvi a nivell polític i administratiu passant els temples a l’estructura administrativa de l’aparell de l’estat, perdent poder clarament l’elit sacerdotal, que a canvi van veure suport parell part de Roma en la construcció dels temples. A nivell local el temple va seguir sent la referència de la ciutat, ja que es realitzava en ell comerç, festivitats i rituals que el convertien en l’eix central de la mateixa. Al segle II els papirs testifiquen la construcció dels banys (P. Oxy. I 54) d’Adriano, els banys de Trajà i Adrià al P. Oxy. VI 896, així com els d’Antonino (P. Oxy. XVII 2128) i ja en el segle III altres a Cesar (P. Oxy. XLIV 3185). A més apareixen altres temples documentats com el d’Adrià (P. Oxy. VII 1045), el de Antinoo (P. Oxy. XVII 2132), o un Kapitoleion dedicat a Jupiter Capitolino (P. Oxy. XVII 2128).

Tota aquesta edificiació en època romana no fa mes que modificar poc a poc la ciutat grega transformant-la i canviant la seva estructura i composició anterior.

 

Destaca aquesta fase romana per la incorporació de la construcció d’un teatre, que per les seves dimensions i pels estudis de Petrie (1925) podria albergar uns 10000 espectadors, però del que avui dia per desgràcies tot just ens queden els fonaments sota la sorra.

Les fonts ens parlen de cases ja en època romana amb dues o tres plantes en comptes dels típics blocs d’habitatges, els carrers tenen nom tot i que no hi ha rètols, la ciutat està dividida en districtes anomenats anphoda, cadascun amb dues-centes cases. S’aprecia ja en aquesta fase una verticalització de l’arquitectura, a causa de l’economia de l’espai necessària i la limitació de l’ocupació de la zones fèrtils destines al cultiu.

Hi ha barris ètnics de jueus, cretencs i licis, barris de pastors, barris que porten el nom dels edificis més destacats com la plaça del gimnàs, la del Serapeu, la del teatre, etc ..

Al centre de la ciutat hi ha la plaça del Serapeu al costat del gran temple de Serapis envoltat per una muralla i pòrtic a l’estil egipci. A la plaça es realitza el mercat mitjançant la instal·lació de llocs per banquers i comerciants que disposen de productes essencials com carn, fruita, pa, dàtils, fesols, carbassons, cogombres i hortalisses. Existeix també un altre temple més antic dedicat a Atenea Tueris, sincretisme grec i egipci, encara que també podem trobar altres déus a Tueris en altres zones de la ciutat el que testifica la seva importància.

A més, trobem altres tempos dedicats a Isis i Osiris, Apol·lo, Demeter, Hera, Hermes Koré, Nèmesi o Zeus o Dionís. La resta d’edificis com el gimnàs és una barreja de club esportiu i centre cultural, en el qual poder practicar la lluita o simplement conversen.

Els banys públics no són només per als forasters, a més hi ha els banys imperials, els sagrats o els banys d’Antonino i de trajà ja esmentats en els papirs.

El teatre s’alça imponent en un extrem de la ciutat, la seva prosceni té columnes de granit vermell, amb bases i capitells de marbre i cada quatre columnes s’alça una estàtua colossal també de marbre.

Entorn del nucli principal de la ciutat trobem cases particulars de dos o tres plantes, amb torres a la part superior, amb dues i alguna amb tres. Les parets exteriors són de maons de tova i el doble de gruixudes que les interiors i permeten mantenir una temperatura interior més suportable, disposen d’un pati central i fins i tot latrines, tot i que evidentment tenim cases grans i petites.

Entre les cases podem trobar jardins, com el Jardí de Pámeno, que va donar nom a tot un barri o el jardí de Dictino que disposava d’una horta amb sistema de regadiu.

Fora de les avingudes principals s’apinyen tallers, habitatges, quadres de camells i botigues de menjar preparat.

Pel que fa a la configuració de la ciutat, les restes actuals estan arrasats i en mal estat, degut en part a la pujada del nivell freàtic, malgrat això s’han dut a terme en ella estudis mitjançant prospeccions, sondejos arqueològics, georadar i fotografia aèria per poder comparar-los amb la informació aportada pels papirs, així com la documentació de les excavacions anteriors.

 

Ja en el segle III, ia causa de la plaga Antonina (165-180 d.C) la recuperació de la ciutat va ser lenta i es testifica per les fonts que el 50% de les cases estaven desocupades (P. Oslo. III 111).

La necròpolis Alta se seguirà usant en aquesta època, però en general amb tombes més petites com ja hem dit, però que han aportat bastant informació per la riquesa dels materials, com les mòmies trobades.

La ciutat en època cristiana i bizantina

Les troballes de les últimes campanyes no fan més que confirmar la importància d’Oxirrinc al cristianisme primitiu i la seva evolució, ja no només a nivell arqueològic sinó també per les seves fonts escrites, sent els papirs d’Oxirrinc molt coneguts per les aportacions sobre el cristianisme ja des del segle II dC, com les versions del Evangelis de Tomàs. A més pels diferents textos trobats, alguns apòcrifs, podem deduir que els seus habitants llegien l’Evangeli de Maria, els Fets de Pere i dels Ensenyaments de Jesucrist, així com altres textos religiosos.

Del segle IV d.C. ja a partir dels papirs podem deduir una base topogràfica de la ciutat (P. Oxy. I 43 vers) en la qual ens donen dades d’elements arquitectònics com l’Església Nord, el Carrer de Seuthos, l’estable de Aionia, la casa de l’Amazònia, el carrer del Cesareion, etc .. i sembla que els temples del Serapeu i el Temple de Tueris són el centre neuràlgic de la ciutat.

L’Edicte de Milà al 313 d.C. va suposar un abans i un després en Oxirrinc, si bé abans d’aquest dels textos clàssics eren grecs i podíem trobar algunes petites còpies de l’Antic Testamente, el culte era majoritàriament a Serapis, tot i que hi havia alguna petita població jueva i es disposaven per la ciutat mes de dos-cents tempos de culte egipci, grec i romà, però a partir de l’Edicte dels textos clàssics comencen a desaparèixer ia proliferar els religiosos com el Evangeli de Maria (P. Oxy l 3525), els Fets de Pedro (P. Oxy VI 849) o els Ensenyaments de Jesucrist (P. Oxy. VIII 1081), es produeix una eclosió de la població religiosa i es produeix una substitució gradual dels temples pagans pels cristians.

La llibertat religiosa de l’Edicte permetre que el cristianisme, força ideològica extremadament poderosa afegís una dinàmica diferent a la política, canviant alguns aspectes de les ciutats i dominant aspectes de la vida. Fins al punt que semblen constatar dues esglésies a la ciutat en el 304 i el al 313. (P. Oxy. I 43v; P. Oxy. XXXIII 2673; P. Oxy. LV 3787 BL X, 155).

Amb el cristianisme la ciutat torna a transformar-se, com així ho evidencia Rufino en la seva visita a Oxirrinc al 370 en la seva Història Monachorum in Aegypto.

 

“Finalment vam arribar a una certa ciutat de la Tebaida anomenada Oxyryncus, que era tan famosa per les bones activitats religioses que cap descripció podria fer justícia a tots ells. Trobem monjos per tot arreu dins de la ciutat i també a tot el camp voltant. El que havia estat els edificis públics i els temples d’una antiga època supersticiosa estaven ara ocupats per monjos, i en tota la ciutat hi havia més monestirs que cases. Hi ha dotze esglésies en aquesta ciutat molt espaiosa i populosa on es realitza el culte públic per al poble, així com els monestirs que tenen les seves pròpies capelles.

Però des de les portes amb els seus merlets fins al racó més petit de la ciutat no hi ha lloc sense els seus monjos que nit i dia a tot arreu de la ciutat ofereixen himnes i lloances a Déu, fent de tota la ciutat una gran església de Déu. No hi ha heretges ni pagans allà, perquè tots els ciutadans són cristians, tots catòlics, de manera que no importa si el bisbe ofereix oració als carrers oa l’església. Els magistrats, els caps de la ciutat i altres ciutadans vetllen per cada porta, i qualsevol que es presenti, ja sigui pelegrí o indigent, és informat de les condicions prèvies a les quals cal ajustar-se. Però, com puc descriure tot tipus d’actes fets pel poble mentre ens miraven passar per la ciutat, saludant-nos com àngels, fent-nos sentir benvinguts. El sant bisbe d’aquell lloc ens va dir que contenia vint mil verges i deu mil monjos. No podria dir-te, ni tan sols estirant la veritat fins als seus límits, com de gran va ser l’amabilitat i l’hospitalitat, que ens va mostrar, fins al punt que les robes van ser gairebé arrencades de les nostres esquenes per aquells que estaven ansiosos d’agafar i prendre’ns el seu casa com a hostes. Vam veure també molts sants pares diferents que eren exemples de diverses gràcies donades per Déu, algunes per mitjà de la predicació, altres per l’abstinència, altres per mostrar molts signes i poders.”

(Rufino, HM 5)

 

Aquest text testifica una visió d’una ciutat molt prospera i religiosa amb una població estimada d’uns 150000 persones a tot el nomo i unes 15000 a la ciutat, el que suggereix una transformació clara per a la gestió interna de la ciutat a causa dels canvis religiosos de els últims segles i els antics temples semblen transformar-se en esglésies, aproximadament unes 80, que s’han documentat a través de l’estudi dels papirs, on potser les referències al monestir de Cesario estiguin parlant del que antany fos l’antic temple de Cesarió (PSI VII 791).

A la zona de la necròpolis Alta es van descobrir a causa de les excavacions que porta allà a terme la missió arqueològica una casa funerària i oratori paleocristià amb un conjunt de pintures murals del segle V al VI d.C. (Subias, 2003) que no fan mes que donar mostres dels canvis i usos diversos que va patir la zona de la necròpolis al llarg de la seva història, principalment en aquesta fase copta en la qual les construccions són en maó de fang i parets arrebossades amb pintures al·legòriques, com en el cas de la casa funerària esmentada.

Els estudis de les criptes de la necròpolis del període comprès entre el S. V i el VII d.C. per Codina en 2016 ens han permès conèixer la tipologia d’enterraments, malalties de la població i rituals associats a la litúrgia i enterraments religiosos d’aquesta època i que van transformar radicalment la necròpolis, ja que en aquesta època, tot i que la necròpolis es venia ocupant des d’època Saíta, amb la fase cristiana s’incorporen a la necròpolis edificis religiosos, petites esglésies i basíliques que canvien l’enfocament i ús de la mateixa.

Les noves divisions administratives i organitzatives permeten la creació de viles o recintes fortificats que podem trobar a Oxirrinc. Així la vila fortificada situada al nord està dedicada al culte cristià, romanent la seva ocupació fins segle VII.

A partir de l’època bizantina, pel fet que es dóna una densitat poblacional molt alta a la ciutat d’Oxirrinc, es produeix l’aparició de zones de producció agrícoles governades per notables terratinents o potser per complexos monàstics que gestionen part de l’activitat agrícola.

Aquestes zones de producció es donen en els suburbis extramurs, estructures ja documentades per Grenfell i Hunt, així com per Petrie i que amb les campanyes realitzades per la missió han permès documentar amb més detall 1 hectàrea d’aquests suburbis a la zona nord-oest de Oxirrinc. Concretament aquesta zona es compon d’un gran recinte trapezoïdal conformat per diferents parts i estances com monuments funeraris, casa-torre i estructures clarament de culte cristià, cenobi, refectori, així com una zona basilical central i que segons la Dra. Subías s’emmarquen entre el segle V dC i el VII d.C. i potser amb clar caràcter martirial.

Aquestes estructures que s’aprecien en les fotografies aèries de totes les zones de suburbis de la ciutat són zones de producció que ja a partir del segle V d.C. semblen donar lloc a formes de dependència que permeten entreveure formes feudals segons la Dr. Subias. Autors com Mazza han estudiat la ubicació de la residència de la família dels Apienos documentada en els P. Oxy. XVI 1913, P. Oxy. XVI 2015, P. Oxy. Vaig veure 915; 1002 i considera que era al suburbi de la ciutat, prop de la muralla, de manera que potser i només potser estiguem davant d’aquesta.

En època ja bizantina la ciutat estava clarament dominada pel cristianisme, la seva iconografia i arquitectura, havent desaparegut ia qualsevol indici del món egipci i grecoromà.

La ciutat des d’època dels musulmans a avui

Amb l’arribada dels musulmans es produiran transformacions clares en tota la ciutat.

La ciutat tindrà un paper important ja que aquí es lliura la famosa batalla de Bahnasa (641 aC) duta a terme per Amr ibn al-As massacrant la ciutat però respectant al clergat, en la qual les forces àrabs van derrotar la guarnició bizantina acantonada a l’Alt Egipte, victòria que va liderar als àrabs a la conquesta de la resta del país, per la qual cosa s’ha convertit en un centre de pelegrinatge musulmà.

A la zona suburbana on es documenten els grans complexos de residències i cenobi s’aprecien clares ocupacions a la llum de les inscripcions en escriptura cúfica pintada a les parets, encara que ja en època posterior a aquesta mateixa ubicació s’han documentat una làpida del 686 en una església que seguia mantenint culte després de la conquesta àrab.

En diferents èpoques la zona ha estat utilitzada per a la tombes de sants islàmics com la Tomba de Fatah el -Bab que es troba avui dia al mig de la ciutat o s’han aprofitat part de la porta monumental de la ciutat com murs d’un Minaret medieval , pel que és segur que en aquesta zona s’alçava en època islàmica una mesquita reaprofitant la porta de la ciutat.

Al segle XIX amb Mojammed Ali (1811-1848) es va dur a terme una política agrícola d’expansió el que va permetre el creixement de les ciutats ocupant les zones desèrtiques per convertir-les en zones agrícoles, polítiques que avui dia encara es duen a terme en certa mesura ia la ciutat d’Oxirrinc suposen una invasió constant dels límits perifèrics de la mateixa per part d’agricultors que instal·len noves plantacions d’aliments sense que es dugui a terme un control sobre les zones d’explotació a nivell arqueològic i per tant amb la possible pèrdua de zones arqueològiques suburbanes, com de fet passa avui dia a les zones de l’est de la ciutat limítrofes amb la Bahnasa actual així com les zones suburbanes del nord on els cultius tenen ocupades per complet la zona de l’hipòdrom i les zones de monestirs paleobizantinos.

 

L‘evolució de la ciutat actual de Bahnasa i la convivència amb l’arqueologia

Sens dubte hem d’atendre avui dia a l’evolució de la ciutat i la seva expansió urbanística actual però sense perdre els detalls i dades que el passat històric ens aporta sobre nosaltres mateixos i els pobles que van habitar les ciutats antigues.

Per a alguns autors com Davoli (2011) hi ha 3 raons que afecten el nostre coneixement sobre les ciutats antigues en època grega i romana que hem de tenir en consideració. La primera es dóna en les ciutats en què es porta a terme una continuïtat habitacional i urbanística sobre si mateixa, remodelándola i construint nous edificis, exemple clar en el cas d’Oxirrinc, així com també clarament per inevitable crescuda del Nil que sepulta puntualment amb seva crescuda les terres. La segona raó també molt evident a la ciutat de Oxirrinc es dóna per l’aprofitament dels mateixos materials constructius d’unes zones abandonades de la ciutat en determinades èpoques per al seu ús en altres zones, degut principalment a l’escassetat de material i en disposar d’aquests en zones deshabitades de fases culturals anteriors, el que a nivell arqueològic s’evidencia en la necròpolis on alguns edificis paleocristians mostren reutilitzacions de blocs de pedra amb textos jeroglífics provinents de temples egipcis, alhora que aquests edificis paleocristians mostren fases d’especejament per a la reutilització d’aquests blocs en edificis de la fase islàmica que podem trobar a la ciutat actual de El-Bahnasa.

La tercera raó és bàsicament l’escassetat d’excavacions arqueològiques principalment de ciutats d’època grecoromana, a causa del enfocament majoritàriament d’estudi cap als període més clàssics de la cultura egípcia, així com haver-se dedicat a Oxirrinc durant dècades a l’estudi dels papirs que durant les excavacions de principis del segle XX alguns especialistes com Grenfell i Hunt van dur a terme sense atendre a l’estudi arqueològic de les necròpolis o la ciutat pròpia d’Oxirrinc. Per sort des que la missió espanyola dirigida per Josep Padró s’encarrega de les excavacions d’Oxirrinc aquestes han aportat gran informació sobre la mateixa en totes les seves fases i períodes.

En definitiva el nostre coneixement sobre l’evolució de la ciutat d’Oxirrinc ha de partir d’una banda de les restes arqueològiques que cada campanya ens donen alguna cosa mes d’informació sobre la ciutat i que hem de comparar, confrontar i encaixar amb les aportacions dels textos procedents dels papirs d’Oxirrinc o escrits de viatgers en què disposem de descripcions de la ciutat amb tot luxe de detalls, tot i que evidentment i per desgràcia sense un pla de localització a l’ús que permeti realitzar un mapa topogràfic convencional.

Les excavacions dels últims anys estan a dia d’avui intentant quadrar les aportacions de l’arqueologia amb les dades aportades pels textos com el P. Oxy. I 55, el P. Oxy. XLIII 3094, el P. Oxy. XXIV 2406 o el P. Oxy. XIV 1703 entre d’altres, i que ens parlen dels tipus de cases construïdes en aquestes fases romanes, per configurar poc a poc el puzle de la ciutat d’Oxirrinc i poder definir amb més claredat la seva evolució en les diferents fases d’ocupació, ja que aquests dades ens servirà per evitar possibles pèrdues de coneixement a causa de les ja esmentades incorporacions del desert a terra de cultiu per la forta demanda i creixement poblacional i necessitat de terres.